El Nadal

Clica per escoltar la música

Després de massa mesos sense cap entrada en aquest raconet he decidit fer-ho ara aprofitant aquestes senyalades festes.

El Nadal com no, es un bon motiu per unir encara mes les famílies, fer festa i xerinola sempre acompanyats de bon beure i bon menjar.

Aquest any 2011 ha estat un any difícil per moltes famílies, ho continuarà sent en un futur i malauradament cada cop n’hi haurà més que ho passaran malament.

Quan era petit i arribava el dia de Nadal, tota la nit estava alerta per poder sentir el Pare Noël com entrava però era tant màgic que no el podia ni sentir. Ara, al matí quan despertava, em desempallegava dels llençols i corrents fins a sota l’arbre de Nadal per veure quins regals ens havia dut. No sempre l’encertava del tot, però d’il·lusió sempre hi era.

Aquest Nadal, molts nens segur que faran els mateixos passos que feia jo, esperar el Pare Noël, llevar-se al matí, anar corrents fins l’arbre a descobrir quins regals han tingut, amb la diferència que aquest any no hi haurà regals.

Aquests nens es preguntaran – No m’hauré portat be?, - S’haurà oblidat de mi el Pare Noël, - Segur que demà al matí m’ho trobaré. Però el que no saben, es que serà la generació en que els fills ho passaran pitjor que els seus pares.

Amb tot això només us vull dir que penseu en tots aquests nens i nenes que aquest any el Pare Noël no hi podrà passar o bé el Tió aquest any no ha menjat prous pells de taronja i mandarina i no podrà cagar regals.

Aprofitem per valorar més tot el que ens envolta, família i amics.

Que passeu Bon Nadal i espero que millor 2012 tot i que crec que serà bastant difícil.

La nit de Sant Joan

Un any més, els pobles i les ciutats de Catalunya tornaran a encendre aquelles grans muntanyes de mobles vells, trastos i andròmines que durant les últimes setmanes, els nens i no tant nens, han anat recollint per les cases del poble.

Tot aquest espectacle és gràcies a molts voluntaris i voluntàries que la setmana passada van pujar la llenya fins al cim del Canigó, lloc on s’encén una gran foguera amb troncs portats d’arreu dels Països Catalans i que després baixaran una flama i es repartiran per tots els racons del nostre territori.

La nit de Sant Joan, també anomenada la “nit del foc” o “nit de les bruixes”, té molta

mitologia  donat que es una festa pagana d’abans del cristianisme.

Casualment és al nostre país on les celebracions de la nit de Sant Joan s'han mantingut fidels al pas dels segles, i se celebra amb especial intensitat als pobles i ciutats. En paral·lel amb tradicions com les Falles d’Isil al Pirineu, la Crema deth Haro a la Vall d'Aran i les Fogueres d'Alacant.

La Nit de Sant Joan és un moment únic per les herbes, ja que hom creu que al punt de mitjanit és el moment en què tenen més poder. Agafen tota mena de virtuts, la majoria guaridores o de bonafortuna. Hi ha un refrany que ora :

Les herbes de Sant Joan

tenen virtut per tot l'any

Era doncs costum d'aquesta nit, sortir al bosc a collir tota mena de plantes.

Per València hi ha la creença que a mitja nit les fulles de les oliveres es giren i que la part clara mira cap el cel i la verda més fosca al terra.

Es creu que l'anomenada Herba de Sant Joan o Pericó com es coneix a les postres terres, es desclou a la mitja nit d'aquesta nit. Collir-ne i posar-la cap per avall en una bossa vermella que pengi del coll protegirà el portador de patir mal de cap durant tot un any.

Un pràctica que en les seves nombroses variants es pot considerar universalment estesa és la de fer passar un infant entremig d'una soca partida per la meitat. Es deia que això els protegia de trencadura.

A Mallorca s'explica que aquesta és la nit en què apareix l' herba des uis (ulls), la qual tindria la propietat de guarir la ceguesa. El problema és que adopta unes formes tan variables que no és possible de descriure-la, però aquesta nit brilla com un llum i es fa localitzable. Aquesta herba l'haurien plantada els sarraïns en el temps que romangueren a l'illa. Cal treure'n el suc per aplicar-lo com a ungüent i una manera de fer-ho és caminant-hi per sobre.

Es diu que cal anar en compte de no topar-se amb bruixes i tots els altres practicants de màgia negre ja que aquest és just el dia que fan servir per collir els vegetals amb els quals practicaran llurs pocions i males arts.

Bona festa!!

Sant Jordi

Ja tenim aquí el Sant Jordi, dia de regalar roses, llibres i per molta gent els dia dels enamorats als quals m’incloc.

És un dia especial per molts motius. Els carrers s’omplen de roses vermelles i de colors inesperats, inclús amb els colors del Barça, llibres per totes bandes, actuacions musicals, signatures de llibres i sobretot, sentiment català.

Per mi, és un dia que tinc sentiments contraposats. Alegria i sentiment de record molt especial.

A la diada de Sant Jordi de fa sis anys, estava estudiant a Mollet del Vallès i donat que arribava l’època d’exàmens vaig decidir no anar a casa i quedar-me a estudiar per aprofitar més el temps.

Al matí em vaig aixecar d’hora per gaudir de la diada i poder permetre’m una escapada al centre de Mollet per poder copsar l’ambient de festivitat, però no seria fins arribat el migdia.

Mentre anaven passant les hores, tenia la impressió que alguna cosa  estava passant, no sabia ni on, ni que era però em neguitejava i això m’aixafava emocionalment. No em podia concentrar però tampoc tenia ganes de sortir de casa. Una sensació molt estranya

A voltes del migdia vaig rebre una trucada de casa els meus pares cosa que em va mig animar, donat que vaig pensar que era per felicitar-me, però hi havia una altra notícia que havia de saber la qual em va enfonsar. El meu avi havia mort durant el matí.

Vaig agafar el cotxe ràpidament i vaig marxar cap a casa. Tenia ganes de parlar amb la família i poder veure’l per últim cop. Tenia el cor amb un puny. Em va entristir molt la pèrdua. Era molt més que un avi.

Des d’aquell Sant Jordi sempre he tingut un record per ell i aquest Sant Jordi li volia fer l’homenatge recordant-lo des del bloc.

Iaio, aquest Sant Jordi que sàpigues que no et faltarà un pom de roses del Burgà.

Aquella terra on vas néixer i que tant vas estimar.

Niu d'espines

Ja em perdonareu per la inactivitat del bloc però fer-se el niu, és més complicat del que em pensava.

Des de la prehistòria que l’home va passar de ser nòmada a ser sedentari, cosa que el va obligar a buscar-se algun lloc on resguardar-se ell i la seva família de les inclemències del temps i els animals salvatges.

Sempre buscaven un lloc alt, on el cap de família vigilava atent per la seguretat dels seus i des d’on sortia a caçar.

A l’actualitat han canviat les formes però de fons continua igual; bé, igual del tot tampoc.

És cert que l’èsser humà continua essent sedentari, busca refugi per la seva família, vetlla per la seguretat i treballa (si pot) per donar menjar a la seva família.

Doncs bé, el fet d’adquirir o comprar-se  “un niu” pot passar de ser una il·lusió a ser un veritable malson.

No fa pas massa anys, quan et volies comprar una casa et deixaven diners per la casa, un cotxe nou, un apartament a la platja i un al Pirineu per anar a esquiar a l’hivern. Quina i·lusió!!!. No puc ser menys que el meu veí.

Ara s’ha tornat en contra. No tenim feina, per tant no podem pagar les tres cases i el cotxe i cada dia hi ha més famílies amb canalla que no tenen un sostre ni un plat a taula. Al bonic niu que havíem comprat li surten espines i hem de marxar, però no a qualsevol preu, hem de donar la casa i encara estem en deute amb aquell senyor que ens va engrescar a comprar tot allò que no em feia cap falta i jo sense que ningú m’obligués, vaig firmar.

Ara recapacitem i ens lamentem quan ens veiem obligats a tapar forats d’aquest vaixell que va a la deriva i que està condemnat a enfonsar-se poc a poc.

El pitjor és que sortim més mullats tots aquells que el vaixell ens el miràvem des del port, mentre d’altres prenien el sol i es bevien copes del millor cava a la coberta.

El futbol i jo. Una estranya parella

Des que era petit ja veia que el futbol no era el meu fort.

Vaig fer l’intent de començar a jugar a un equip aleví  del poble però després del meu primer debut al camp (assegut a la banqueta), vaig corroborar que el futbol no era el meu fort. M’avorria.

Per mi, anar el diumenge per la tarda a veure un partit de futbol era perdre el temps. Preferia anar a l’hort a cavar les cols, des d’on podia escoltar els crits dels afeccionats recordant-se de la mare de l’àrbitre.

Diuen que quan et fas gran et canvien les aficions, les amistats, els gustos, els sentiments. Poder és veritat; m’han canviat moltes coses però amb el futbol, res de res. Fet que impacta a la gent que vaig coneixent quan veuen la passivitat que tinc vers aquest esport.

Avui el país s’ha paralitzat a la 20:45, hora que ha començat el duel Barça – Arsenal partit  de la lliga de Campions i espero que el Barça acabi sent el campió d’aquesta lliga (cosa que faria contents a la majoria de catalans).

Doncs bé mentre la gent s’està menjant les ungles jo estic escrivint aquestes quatre línies que no deixen de ser una reflexió de l’1% (si no menys) de la gent que el futbol no li fa ni pujar ni baixar. Això si sempre respectant als afeccionats del millor equip del mon i com no, de tota la resta.

I sempre, abans que cap altre..... VISCA EL BARÇA !!!!!

Un inici pensant en el passat

Després de mols intents per iniciar un blog per fi m’he decidit però no m’ha estat fàcil.

Els motius que m’han dut a iniciar-me en aquest món son des d’històries inacabades fins reflexions personals amb ganes de donar-les a conèixer.

Suposo que ja em deu venir d’herència, el meu avi sempre tenia a punt una llibreta i un bolígraf per escriure qualsevol cosa. Poesies, dites populars, reflexions sorgides d’un saber de tota una vida, fins i tot com havia anat la collita de melons de l’any al Burgà (melons que fins a la data no n’he menjat de millors).

El millor de tot, era quan aquells vespres em cridava per fer-me partícep d’aquells escrits els quals em deixaven embadalit (i això que no va anar mai a l’escola). Sempre li estaré agraït.

D’això ja fa uns quants anys i els temps han canviat, potser massa, però és el que ens anava bé i ara ho paguem. Llàstima que la factura és massa cara.

Al moment que havia de triar el nom d’aquest racó, vaig decidir que havia de fer referència al meu entorn però també al que ens identifica com a poble i com a país.

Perquè el vent?

-Era la força motriu del molí del poble

-El vent infla el trinquet del vaixell que em porta a la felicitat

Sense ell no sonarien les gralles i dolçaines que ens recorden qui som i d’on venim