El futbol i jo. Una estranya parella

Des que era petit ja veia que el futbol no era el meu fort.

Vaig fer l’intent de començar a jugar a un equip aleví  del poble però després del meu primer debut al camp (assegut a la banqueta), vaig corroborar que el futbol no era el meu fort. M’avorria.

Per mi, anar el diumenge per la tarda a veure un partit de futbol era perdre el temps. Preferia anar a l’hort a cavar les cols, des d’on podia escoltar els crits dels afeccionats recordant-se de la mare de l’àrbitre.

Diuen que quan et fas gran et canvien les aficions, les amistats, els gustos, els sentiments. Poder és veritat; m’han canviat moltes coses però amb el futbol, res de res. Fet que impacta a la gent que vaig coneixent quan veuen la passivitat que tinc vers aquest esport.

Avui el país s’ha paralitzat a la 20:45, hora que ha començat el duel Barça – Arsenal partit  de la lliga de Campions i espero que el Barça acabi sent el campió d’aquesta lliga (cosa que faria contents a la majoria de catalans).

Doncs bé mentre la gent s’està menjant les ungles jo estic escrivint aquestes quatre línies que no deixen de ser una reflexió de l’1% (si no menys) de la gent que el futbol no li fa ni pujar ni baixar. Això si sempre respectant als afeccionats del millor equip del mon i com no, de tota la resta.

I sempre, abans que cap altre..... VISCA EL BARÇA !!!!!