Niu d'espines

Ja em perdonareu per la inactivitat del bloc però fer-se el niu, és més complicat del que em pensava.

Des de la prehistòria que l’home va passar de ser nòmada a ser sedentari, cosa que el va obligar a buscar-se algun lloc on resguardar-se ell i la seva família de les inclemències del temps i els animals salvatges.

Sempre buscaven un lloc alt, on el cap de família vigilava atent per la seguretat dels seus i des d’on sortia a caçar.

A l’actualitat han canviat les formes però de fons continua igual; bé, igual del tot tampoc.

És cert que l’èsser humà continua essent sedentari, busca refugi per la seva família, vetlla per la seguretat i treballa (si pot) per donar menjar a la seva família.

Doncs bé, el fet d’adquirir o comprar-se  “un niu” pot passar de ser una il·lusió a ser un veritable malson.

No fa pas massa anys, quan et volies comprar una casa et deixaven diners per la casa, un cotxe nou, un apartament a la platja i un al Pirineu per anar a esquiar a l’hivern. Quina i·lusió!!!. No puc ser menys que el meu veí.

Ara s’ha tornat en contra. No tenim feina, per tant no podem pagar les tres cases i el cotxe i cada dia hi ha més famílies amb canalla que no tenen un sostre ni un plat a taula. Al bonic niu que havíem comprat li surten espines i hem de marxar, però no a qualsevol preu, hem de donar la casa i encara estem en deute amb aquell senyor que ens va engrescar a comprar tot allò que no em feia cap falta i jo sense que ningú m’obligués, vaig firmar.

Ara recapacitem i ens lamentem quan ens veiem obligats a tapar forats d’aquest vaixell que va a la deriva i que està condemnat a enfonsar-se poc a poc.

El pitjor és que sortim més mullats tots aquells que el vaixell ens el miràvem des del port, mentre d’altres prenien el sol i es bevien copes del millor cava a la coberta.

El futbol i jo. Una estranya parella

Des que era petit ja veia que el futbol no era el meu fort.

Vaig fer l’intent de començar a jugar a un equip aleví  del poble però després del meu primer debut al camp (assegut a la banqueta), vaig corroborar que el futbol no era el meu fort. M’avorria.

Per mi, anar el diumenge per la tarda a veure un partit de futbol era perdre el temps. Preferia anar a l’hort a cavar les cols, des d’on podia escoltar els crits dels afeccionats recordant-se de la mare de l’àrbitre.

Diuen que quan et fas gran et canvien les aficions, les amistats, els gustos, els sentiments. Poder és veritat; m’han canviat moltes coses però amb el futbol, res de res. Fet que impacta a la gent que vaig coneixent quan veuen la passivitat que tinc vers aquest esport.

Avui el país s’ha paralitzat a la 20:45, hora que ha començat el duel Barça – Arsenal partit  de la lliga de Campions i espero que el Barça acabi sent el campió d’aquesta lliga (cosa que faria contents a la majoria de catalans).

Doncs bé mentre la gent s’està menjant les ungles jo estic escrivint aquestes quatre línies que no deixen de ser una reflexió de l’1% (si no menys) de la gent que el futbol no li fa ni pujar ni baixar. Això si sempre respectant als afeccionats del millor equip del mon i com no, de tota la resta.

I sempre, abans que cap altre..... VISCA EL BARÇA !!!!!

Un inici pensant en el passat

Després de mols intents per iniciar un blog per fi m’he decidit però no m’ha estat fàcil.

Els motius que m’han dut a iniciar-me en aquest món son des d’històries inacabades fins reflexions personals amb ganes de donar-les a conèixer.

Suposo que ja em deu venir d’herència, el meu avi sempre tenia a punt una llibreta i un bolígraf per escriure qualsevol cosa. Poesies, dites populars, reflexions sorgides d’un saber de tota una vida, fins i tot com havia anat la collita de melons de l’any al Burgà (melons que fins a la data no n’he menjat de millors).

El millor de tot, era quan aquells vespres em cridava per fer-me partícep d’aquells escrits els quals em deixaven embadalit (i això que no va anar mai a l’escola). Sempre li estaré agraït.

D’això ja fa uns quants anys i els temps han canviat, potser massa, però és el que ens anava bé i ara ho paguem. Llàstima que la factura és massa cara.

Al moment que havia de triar el nom d’aquest racó, vaig decidir que havia de fer referència al meu entorn però també al que ens identifica com a poble i com a país.

Perquè el vent?

-Era la força motriu del molí del poble

-El vent infla el trinquet del vaixell que em porta a la felicitat

Sense ell no sonarien les gralles i dolçaines que ens recorden qui som i d’on venim