Un Nadal especial

Aquest havia de ser un Nadal especial.

Era el primer Nadal després  de casats.

Van contraure matrimoni bastant joves, donat que volien començar a formar una família i tenir fills  aviat.

Ella estava tota sola a casa, a la vora del foc  veient com anava cremant la llenya amb uns ulls com a plats i pensant, com serien d'especials questes festes.

Unes festes especials i res tindrien que veure amb el que havien planejat.

El seu recent marit estava malvivint i treballant amb feines poc qualificades a Alemanya,  per poder enviar els pocs diners que guanyava a la seva esposa, sense feina, sense poder pagar un pis que els va costar el doble del que val i ara amb les elèctriques amenaçant amb pujada de preus.

Veia com poc a poc s'anava apagant el foc que li donava caliu, igual com s'apagaven els somnis i il·lusions que temps enrere havia tingut. 

Sense adonar-se'n una llàgrima li va anar baixant per la galta fins caure-li a sobre la fotografia de la seva boda que tenia a les mans.   

Aquesta serà una de moltes realitats al nostre país, hem de tirar endavant no ens hem de rendir, però sempre hem de lluitar per  intentar un món si no pot ser millor, com a mínim més just.

Bon Nadal i millor 2014. 

De rovellons i altres espècimens

Aquest any ha estat molt irregular quan parlem de pluja. 

L'estiu ha estat Excessivament sec, fets que van comportar que la Garriga s'ho passès d'allò mes malament.

Des de principis d'octubre va iniciar-se unes jornades de pluja que van fer que tornés a lluïr el color verd als boscos perellonencs.

Com be sabem, les pluges de la lluna d'octubre cap endavant, es sinònim de rovellons i aquest any no ha estat una excepció.

Fins aquí tot ha anat rodat, el problema ens ha vingut de fora una vegada mes.

Les nostres muntanyes i els boscos s'han vist de sobte envoltats de cotxes de tota la província i mes enllà i famílies senceres  en busca del bolet mes preuat de les nostres terres. EL ROVELLÓ!!!!.

Res hagués importat per no ser que tota aquesta gent ha deixat unes imatges de lo mes pèssimes, destrosses que triaran a recuperar-se i furts a les finques envolta des de pinars. 

Estic molt d'acord que tothom te dret a collir rovellons i mes, si son "Montes del estado". El que no estic d'acord es que el sotabosc quedi malmès i brut per l'acció d'aquesta gent que va a buscar rovellons amb rascles provocant l'airejament de l'humus i eliminant qualsevol opció de tornar a sortir bolets. 

Tampoc m'agradava que destrossin  mates i pins amb l'excusat dels rovellons i tampoc que deixin els bolquers dels nens penjant dels romers.

Però l'ultim es que agafin verdures dels horts i les olives dels olivers. EEEEEEEIIIIIII que tenen amo!!!!!!! Que han de tenir?si tinguessin amo ja les haurien recollit!!!!!. Aixo es el ens hem de sentir. En fi com que tots n'hem menjat de rovellons, ara ja pot gelar i l'any que be mes. 

El sacrifici d'en Joanet

 

En Joanet era un nen molt treballador que vivia a una masia de la muntanya  junt amb els seus pares.
No tenien molt bona relació  però mai es va atrevir a marxar de casa.

Dia rere dia anava a treballar al camp amb el seu pare. Treballaven de sol a sol però en Joanet quan arribava a casa podia anar a jugar una estoneta.

De sobte, un dia el pare d’en Joanet li va dir que a partir d’ara treballaria mes hores.

- Si Joanet, quan arribis a casa enlloc d’anar a jugar, hauràs d’anar a donar menjar al bestiar i munyiràs totes les cabres del corral.

- Pare, però treballo tot el dia de sol a sol i mai em deixes descansar.

-Ja ho se, però tranquil que t’ho pagaré be.

El pobre Joanet sense protestar, en arribar al mas, va continuar amb les feines que li havia manat el seu pare.

Al diumenge següent quan el pare li va donar la paga a en Joanet, aquest es  va quedar perplex al veure que la paga havia minvat a la meitat. Aquest esparverat li digué al pare,

            -Pare, com es que nomes em doneu la meitat?

            -Joanet, hem de reduir despeses i tu no en tens. I segur que amb els estalvis de la guardiola ja vas fent.

            -Però Pare, ara treballo mes que abans...

            -Tranquil fill que les terres seran per tu.

En Joanet, amb el cap cot va anar a la guardiola a posar-hi els diners.

Unes setmanes enllà, el petit va poder veure que mentre ell feia les feines feixugues,el seu pare  anava fins la taberna del poble on bevien i menjaven fins hora d’anar a sopar.

En Joanet cada cop s’empipava mes veient que el que li passava no era just, però no es decidia en marxar.

Quan van arribar les festes del poble, va veure que no tenia sabates per anar a passejar i va anar de dret fins la guardiola per treure els diners i comprar-se unes sabates noves.

Quin va ser el seu desengany al veure que a dintre la guardiola no hi tenia ni cinc cèntims. Tots els diners li havia pres el seu pare par anar a la taberna.

Tanta ràbia li va agafar a en Joanet que va agafar alguna peça de roba i alguna cosa de menjar i va marxar de la masia on tant va treballar per al final no poder-se comprar ni unes sabates per a festes del poble.

Quan ens en donarem conte? Ens està  passant com a en Joanet.

El Nadal

Clica per escoltar la música

Després de massa mesos sense cap entrada en aquest raconet he decidit fer-ho ara aprofitant aquestes senyalades festes.

El Nadal com no, es un bon motiu per unir encara mes les famílies, fer festa i xerinola sempre acompanyats de bon beure i bon menjar.

Aquest any 2011 ha estat un any difícil per moltes famílies, ho continuarà sent en un futur i malauradament cada cop n’hi haurà més que ho passaran malament.

Quan era petit i arribava el dia de Nadal, tota la nit estava alerta per poder sentir el Pare Noël com entrava però era tant màgic que no el podia ni sentir. Ara, al matí quan despertava, em desempallegava dels llençols i corrents fins a sota l’arbre de Nadal per veure quins regals ens havia dut. No sempre l’encertava del tot, però d’il·lusió sempre hi era.

Aquest Nadal, molts nens segur que faran els mateixos passos que feia jo, esperar el Pare Noël, llevar-se al matí, anar corrents fins l’arbre a descobrir quins regals han tingut, amb la diferència que aquest any no hi haurà regals.

Aquests nens es preguntaran – No m’hauré portat be?, - S’haurà oblidat de mi el Pare Noël, - Segur que demà al matí m’ho trobaré. Però el que no saben, es que serà la generació en que els fills ho passaran pitjor que els seus pares.

Amb tot això només us vull dir que penseu en tots aquests nens i nenes que aquest any el Pare Noël no hi podrà passar o bé el Tió aquest any no ha menjat prous pells de taronja i mandarina i no podrà cagar regals.

Aprofitem per valorar més tot el que ens envolta, família i amics.

Que passeu Bon Nadal i espero que millor 2012 tot i que crec que serà bastant difícil.

La nit de Sant Joan

Un any més, els pobles i les ciutats de Catalunya tornaran a encendre aquelles grans muntanyes de mobles vells, trastos i andròmines que durant les últimes setmanes, els nens i no tant nens, han anat recollint per les cases del poble.

Tot aquest espectacle és gràcies a molts voluntaris i voluntàries que la setmana passada van pujar la llenya fins al cim del Canigó, lloc on s’encén una gran foguera amb troncs portats d’arreu dels Països Catalans i que després baixaran una flama i es repartiran per tots els racons del nostre territori.

La nit de Sant Joan, també anomenada la “nit del foc” o “nit de les bruixes”, té molta

mitologia  donat que es una festa pagana d’abans del cristianisme.

Casualment és al nostre país on les celebracions de la nit de Sant Joan s'han mantingut fidels al pas dels segles, i se celebra amb especial intensitat als pobles i ciutats. En paral·lel amb tradicions com les Falles d’Isil al Pirineu, la Crema deth Haro a la Vall d'Aran i les Fogueres d'Alacant.

La Nit de Sant Joan és un moment únic per les herbes, ja que hom creu que al punt de mitjanit és el moment en què tenen més poder. Agafen tota mena de virtuts, la majoria guaridores o de bonafortuna. Hi ha un refrany que ora :

Les herbes de Sant Joan

tenen virtut per tot l'any

Era doncs costum d'aquesta nit, sortir al bosc a collir tota mena de plantes.

Per València hi ha la creença que a mitja nit les fulles de les oliveres es giren i que la part clara mira cap el cel i la verda més fosca al terra.

Es creu que l'anomenada Herba de Sant Joan o Pericó com es coneix a les postres terres, es desclou a la mitja nit d'aquesta nit. Collir-ne i posar-la cap per avall en una bossa vermella que pengi del coll protegirà el portador de patir mal de cap durant tot un any.

Un pràctica que en les seves nombroses variants es pot considerar universalment estesa és la de fer passar un infant entremig d'una soca partida per la meitat. Es deia que això els protegia de trencadura.

A Mallorca s'explica que aquesta és la nit en què apareix l' herba des uis (ulls), la qual tindria la propietat de guarir la ceguesa. El problema és que adopta unes formes tan variables que no és possible de descriure-la, però aquesta nit brilla com un llum i es fa localitzable. Aquesta herba l'haurien plantada els sarraïns en el temps que romangueren a l'illa. Cal treure'n el suc per aplicar-lo com a ungüent i una manera de fer-ho és caminant-hi per sobre.

Es diu que cal anar en compte de no topar-se amb bruixes i tots els altres practicants de màgia negre ja que aquest és just el dia que fan servir per collir els vegetals amb els quals practicaran llurs pocions i males arts.

Bona festa!!

Sant Jordi

Ja tenim aquí el Sant Jordi, dia de regalar roses, llibres i per molta gent els dia dels enamorats als quals m’incloc.

És un dia especial per molts motius. Els carrers s’omplen de roses vermelles i de colors inesperats, inclús amb els colors del Barça, llibres per totes bandes, actuacions musicals, signatures de llibres i sobretot, sentiment català.

Per mi, és un dia que tinc sentiments contraposats. Alegria i sentiment de record molt especial.

A la diada de Sant Jordi de fa sis anys, estava estudiant a Mollet del Vallès i donat que arribava l’època d’exàmens vaig decidir no anar a casa i quedar-me a estudiar per aprofitar més el temps.

Al matí em vaig aixecar d’hora per gaudir de la diada i poder permetre’m una escapada al centre de Mollet per poder copsar l’ambient de festivitat, però no seria fins arribat el migdia.

Mentre anaven passant les hores, tenia la impressió que alguna cosa  estava passant, no sabia ni on, ni que era però em neguitejava i això m’aixafava emocionalment. No em podia concentrar però tampoc tenia ganes de sortir de casa. Una sensació molt estranya

A voltes del migdia vaig rebre una trucada de casa els meus pares cosa que em va mig animar, donat que vaig pensar que era per felicitar-me, però hi havia una altra notícia que havia de saber la qual em va enfonsar. El meu avi havia mort durant el matí.

Vaig agafar el cotxe ràpidament i vaig marxar cap a casa. Tenia ganes de parlar amb la família i poder veure’l per últim cop. Tenia el cor amb un puny. Em va entristir molt la pèrdua. Era molt més que un avi.

Des d’aquell Sant Jordi sempre he tingut un record per ell i aquest Sant Jordi li volia fer l’homenatge recordant-lo des del bloc.

Iaio, aquest Sant Jordi que sàpigues que no et faltarà un pom de roses del Burgà.

Aquella terra on vas néixer i que tant vas estimar.

Niu d'espines

Ja em perdonareu per la inactivitat del bloc però fer-se el niu, és més complicat del que em pensava.

Des de la prehistòria que l’home va passar de ser nòmada a ser sedentari, cosa que el va obligar a buscar-se algun lloc on resguardar-se ell i la seva família de les inclemències del temps i els animals salvatges.

Sempre buscaven un lloc alt, on el cap de família vigilava atent per la seguretat dels seus i des d’on sortia a caçar.

A l’actualitat han canviat les formes però de fons continua igual; bé, igual del tot tampoc.

És cert que l’èsser humà continua essent sedentari, busca refugi per la seva família, vetlla per la seguretat i treballa (si pot) per donar menjar a la seva família.

Doncs bé, el fet d’adquirir o comprar-se  “un niu” pot passar de ser una il·lusió a ser un veritable malson.

No fa pas massa anys, quan et volies comprar una casa et deixaven diners per la casa, un cotxe nou, un apartament a la platja i un al Pirineu per anar a esquiar a l’hivern. Quina i·lusió!!!. No puc ser menys que el meu veí.

Ara s’ha tornat en contra. No tenim feina, per tant no podem pagar les tres cases i el cotxe i cada dia hi ha més famílies amb canalla que no tenen un sostre ni un plat a taula. Al bonic niu que havíem comprat li surten espines i hem de marxar, però no a qualsevol preu, hem de donar la casa i encara estem en deute amb aquell senyor que ens va engrescar a comprar tot allò que no em feia cap falta i jo sense que ningú m’obligués, vaig firmar.

Ara recapacitem i ens lamentem quan ens veiem obligats a tapar forats d’aquest vaixell que va a la deriva i que està condemnat a enfonsar-se poc a poc.

El pitjor és que sortim més mullats tots aquells que el vaixell ens el miràvem des del port, mentre d’altres prenien el sol i es bevien copes del millor cava a la coberta.